Google+ Followers

diumenge, 7 de juny de 2009

XXII

Ahir et vas acomiadar de mi.
Ahir plorava al llit, sol.
Ahir vaig morir uns segons.
Ahir em vaig quedar sol.
Ahir.
Avui no vull veure la lluna.
Avui no plorare al llit, sol.
Avui no esperare la teva trucada.
Avui no t’estimare als meus somnis.
Avui.
Dema, tornare a viure.
Dema, m’aixecare del llit.
Dema, alenare amb força.
Dema, no m’amagare a casa.
Dema.

XXI

Vaig fugint del temps,
del temps que fa envellir,
del temps que ens separa,
aquell per qui lluitavem per poseir-lo,
aquell que ara ens busca sense pietat.
Semblava tan llunyà aquest dia,
aquest dia que mai varem pensar
i ara ens ve sense avisar.
Creiem tindre la clau,
l’arma per derrotar-lo,
pero som tan vells,
que no els podem fer servir.
Ara no lluitem,
ja no tenim forçes,
potser, es millor aixi.
Fins prompte.

XX

Els trens ja no s’aturen a l’estacio.
La pluja ja no cau del cel.
Els arbres han perdut la seva verticalitat.
Els espills no reflecteixen la meva cara.
Els rellotges han deixat de contar hores.
El meu cor no batega i estic viu.
Tu no em vols i desitjaria estar mort.

XIX

Deixa d’amagar-te.
Darrere d’aquesta superioritat,
superbia, d’aquest temperament
s’amaga un xiquet
que te por de tot i de tots.
Ja t’afeitaras.
Hauras tingut fills.
Conduiras un cotxe.
Podras estar treballant
i creuras haver madurat,
pero continues sent un xiquet malcriat i maleducat.
Els problemes els soluciones plorant,
ets l’ultim martir que queda.
Pero la lluita continua,
i amb tu o sense tu,
la victoria sera nostra.

dimecres, 3 de juny de 2009

XVIII

Avui no t’he vist, no m’has trucat.
Ho sabia massa be perque no hi eres
i malgrat tot he estat esperant
la teva trucada com un boig al costat del telefon.
Dema et veure? Dema em trucaras?
Aquest dia ha estat molt llarc,
he plenat les hores amb frases, records,
moments que he viscut amb tu,
del que he somniat aquesta curta nit,
del que dema somniare.
M’ofega aquesta llarga espera,
estic aturat en un semafor que no camvia
el color del disc per poder passar, espatllat, trencat,
com ho estare jo dema si no truques.

XVII

Aquesta nit, amargament solitaria,
llegueixo versos d’Estelles i Neruda,
un darrere un altre.
D’Ausias March i Salvat-Papasseit,
un darrere un altre.
Mes que lleguir-los, els devore.

Aquesta nit, amargament solitaria,
com totes les altres,
deixa de ser-ho.
Dins d’aquestos versos
hi ha vida, esperit,
pero no es suficient,
desitjo alguna cosa real.

Aquesta nit, amargament freda,
tu no estas al meu costat.
Vull veure els teus ulls,
sentir la teva escalfor,
besar els teus llavis,
mirar els teus somriuresi oblidar que aquesta nit es freda, buida i solitaria.

DE VEGADES...

De vegades t’enyore nua al llit.
Un munt de records malmessos pel temps.
Nomes puc vore’t aixi, lliure,
com sempre vas desitjar esser.

De vegades t’enyore nua al llit.
Aquest llit que tinc al davant,
vell i trencat com el meu cor.
Ha perdut la teva olor, la teva empremta.

De vegades t’enyore nua al llit.
Els dos, front a front,
ens agradava sentir la nostra pell
sense cap por, perque ens estimavem.

De vegades t’enyore nua al llit.
Nomes em queda aquesta imatge,
he esborrat tantes del meu cap,
no suportava el dolor al recordar-les.

De vegades t’enyore nua al llit.
Acarone llençols intentant recordar-te,
pero ja no hi ets, ja no tornaras.
Jo tampoc tornare a sentir, a viure.

XVI

I si t’estime?
Et busque per tot arreu
i no et trobe.
I si t’enyore?
La gent em mira
i no ho enten.
I si t’escric?
busque paraules per dir-te
pero no les trobe.
I si et cante?
Senc cançons esperant una senyal
pero no entenc les lletres.
I si plore?
M’amague i ningu em veu
trist i desconsolat,
acaba la meva vida sense tu.

XV

Vaig veure com es besaven.
Davant dels ulls,
tots els meus somnis passaven de llarc,
vaig sentir com el meu cor es trencava,
una patada al estomag, una bofetada a la galta,
un dolor intens que no puc oblidar.
Ha passat el temps pero la ferida encara sagna.
Esperava que tu podries unir,
allo que l’oblit no ha aconseguit esborrar.
Ara, estas mirant la lluna,
aquella que ens mirava la ultima nit.
Veig el teu reflexe en ella, plores.
Malgrat que estas molt lluny de mi,
se el que passa pel teu cap.
No vaig saber estar a la teva alçada,
tot em supera, torne a estar sol,
amb els meus pensaments, amb els meus sentiments.
He jugat tant al llarc de la meva vida,
que no em queda res,
nomes l’esperança de que em perdones,
que puguem oblidar plegats, el nostre passat,
els nostres errors.
Necessite la teva olor.
Et vull.

XIV

Junts vam veure amaneixer els nostres somnis,
el sol ens mirava ple de enveja
per el nostre futur d’esperança.
Ho teniem tot a les nostres mans,
temps d’alegria i tendressa
que varem aprofitar.
Pero la nit s’acostava,
la lluna reia la nostra separacio.
Somnis trencats per l’orgull i la mentida.
Ara torna a amaneixer
pero tu ja no hi ets.
Et trobe tan a faltar,
la teva calidessa, la teva veu, el teu olor.
Ja no vull esperar a la matinada
i veure de nou que no estas aci.
El dia passa de llarg,
i veig la nit amb angunia.

XIII

Avuí no necessito recordar-te.
No vull que plenes aquesta habitació amb la teva presència.
No vull somniar-te ni desesperar-me.
Com et podré oblidar?
No puc ocultar-ho més,
he posat tantes esperances, il·lusions amb tu,
he dibuixat tantes vegades el nostre futur,
que ja no sé qui sóc.
El present, m’ha pres el teu cos,
i sense tu no estic complet.
Els ulls que et miraven,
la mà que t’acaronava,
els llavis que et besaven.
Cap part del meu cos et pot oblidar.

XII

Els teus ulls són
dos forats negres que quan els miro
em porten a un altre univers,
a un altre món.
El teu cabell obscur, llarg i rull
ol, a la teva olor,
olor que enyore com t’enyore a tu.
Els teus llavis
que tantes vegades he besat,
també els enyore, com les llargues passejades d’estiu.
Les teves carícies,
encara les note quan somnie,
les tinc ben presents.
Recorde els xiuxiueigs a cau d’orella,
dient-me que m’estimaves,
que jo ho era tot per tu.
Ara, tot plegat, només és un munt de records.
Tan llunyans com enyorats.

XI

Ja no em desperto cada mati desitjant veure’t
Ja no tremolo quan m’abraces, em beses
Ja no invadeixes els meus somnis
Ja no passo els dies esperant la nit
Ja no em crema la pell quan tu la toques
Ja no t’escolto quan parles
Ja no t’estimo
Ja no.

X

No puc evitar-ho.
Desitjo tant recordar allò que fèiem plegats.
Fer-te morir de riure.
Fer-te morir de plaer.
Tindre una excusa per llevar-me cada mati que,
no et tinc al costat.
Estàs molt lluny de mi
però noto la teva presència.
Quan tornaràs al meu costat?
Quan tornaré a viure?

IX

Ella es per mi una utopia,
i he de confessar,
que el fet de pensar en ella,
m’avergonyeix.
El meu cap pot imaginar,
situacions que no es produiran,
besades que no ens farem,
converses que no tindrem.
Només em queda que la sort,
em porti la que més estimo.

VIII

Que he sigut per tu?
Un joguet fràgil i voluble a les teves mans
Un gos obedient i fidel als teus ulls
Una au sense llibertat i acomodada al teu cor
T’han importat alguna vegada els meus sentiments?
I ara, què sóc?
Una pàgina arrancada de la teva vida
Una llàgrima que es perd en la pluja
Un estel enmig de l’espai.

VII

Tens por?. Tens por de mi?
No em coneixes, ningú em coneix.
Parlo amb la gent amb el meu silenci,
però no m’escolten.
Ho fas tu?
No, segueixes tenint-me por.
No t’entenc,
m’obric a tu i gires el cap a una altra banda.
Què mires?
Creus que aquell et mereix?
Ho dubte.
Escrius el seu nom per tot arreu, l’odio.
Cels? Si, he de confessar-ho,
Estic podrint-me,
escolto el seu nom dels teus llavis,
i la sang em bull, ho reconec.
Em fas mal, però no ho saps.

dimarts, 2 de juny de 2009

Sense notícies de tu

Hui estic fotut, decebut mes ben dit, però en mi mateix.
Com em va ensenyar una amiga meua, (espere que per molts anys) la vida es plena de experiències, no hi han moments roïns o bons, nomes experiències de les que cal aprofitar fins l'ultim alé.
Aprendre d'elles, gaudir-les desitjant tenir-ne moltes mes per a no parar de acumular olors, sabors, textures i sons per als sentits, de vegades agradables i d'altres no tant però experiències a la fi.
Es tan complicat aprendre... ningú va dir que seria senzill, però no acabe de fer meus els aprenentatges que la vida em dona, sembla que repeteixo la mateixa errada una volta darrere l'altra, per això estic decebut perquè les reaccions dels demés no les puc controlar però les meues deuria.
No ser tan dependent de ningú, cap persona es tan important com jo mateix.
Soc tan dependent que el meu mon es ve abaix si aquella persona o aquella situació em falla o no actua com jo espere que ho faça.
Algun dia aprendre dels meus errors? Seré conscient de qui soc?
He de aprendre a tancar la porta per poder obrir finestres que amb el temps es poden convertir en portes grandísimes.
Tal volta el aprenentatge de les experiències es semblant a quan aprens matemàtiques, hi ha gent que necessita omplir moltes fulles per arribar a resoldre un problema i d'altres nomes li cal mirar el problema per tindre la solució, tal volta eixes fulles son les experiències vitals que ens calen per assolir aquests aprenentatges , per tant, ompliré pagines en blanc, les malgastaré, faré errades, les repetiré les voltes que faça falta, fins que per fi algun dia cridaré ben fort, !!!!ESTIC DESITJANT TORNAR-ME A EQUIVOCAR!!!!

P.d: gracies amiga, sense tu aquest final hagués sigut un altre, mes trist, mes obscur, sense esperança.