dimarts, 26 de maig del 2009

VI

Espere tant de la meva vida...
Espere tindre la inspiracio per escriure
aquella paraula que sempre em falta
i completar per fi aquestes linies.
Espere el miracle, un cop de sort,
tindre la força suficient per trucar-te.
Sempre estic esperant-te,
espere la teva trucada, la teva veu,
espere que em salves d’aquesta soletat.
I ja n’hi ha prou d’esperar.

V

Busque el cami que vas marcant per mi.
Busque al meu interior la meva vida.
Busque un desitj, una rao per continuar.
Busque...
No se el que busque.

No se si vull la teva estima per sobreviure.
No se si intente desesperar-me i no encontrar-te.
No se si busque el cami mes facil per trobar-me.
No se si...
No se...

No vull tornar a trobar aquell que vaig ser.
No vull tornar a trobar aquell que odie.
No puc continuar atrapat en el passat.
No.

Ets tu qui apareixes als meus somnis?
Ets tu per qui he esperat tots aquests anys?
Ets tu?
Parle sol.
Tu no existeixes,
i tampoc et necesite,
ni vull que desaparegues de la meva vida.
Almenys se que puc respirar tot sol.
Com sempre.

IV

Nit clara,
quina paradoxa.
Com la meva vida,
com els teus ulls.
Sera per la lluna plena
que no veig,
per les estrel.les
que s’han apagat.
Nit trista i freda,
solitaria d’amor,
de paraules, d’afecte,
de sentiments.
Futur oscur
com el dia.
Quina paradoxa.
Com la meva vida,
com el teu cabell rull.
Sera per el sol
que ja no brilla,
per la gent
que ja no em parla.
Quina paradoxa.
Com jo.

diumenge, 24 de maig del 2009

La darrera vegada

Llegueixo mil vegades el teu nom, que he escrit
açí, on tu pots tocar-lo, veure’l amb els teus
ulls que tant m’estime, que tant espere, que tant
recorde mirant els meus, sense parpellejar.
Asseguts al sillo de ta casa, mentre s’ens
esvaíen els minuts de les mans, el rellotge
tornava a avisar que ja era molt tard,
veiem com amaneixía, en el cel hi havía
un sol estrany, envejós de veure’ns junts, va ser
l’última vegada que el vaig veure amb tu,
La darrera vegada que recorde estar viu.

III

Ara que em trobe aci, i tot sol,
per primera vegada se el que soc,
tot allo que he perdut al llarg del temps
i no tornare a recuperar mai mes.
Tant de temps, de coses, persones, amics.
Maleeixo el que soc, el que he fet,
tot el meu passat, la gent que m’ha envoltat,
malgrat que jo he sigut l’unic culpable
i ara estic pagant les consecuencies.
Visc en una soletat absolutissima
i dins d’una pobredumbre personal
que m’ofega i no em deixa respirar.
Ja no tinc res, ningu m’estimara ja,
la vida es massa curta per oblidar-la.

II

La tranquil·litat de la nit es veu torbada,
pels cotxes que passen.
Al contorn de les muntanyes,
hi veig un poc de claredat.
Un cigarret em fa companyia.
Gent que camina sense cap destí,
em pregunte, on aniran,
També estaran sols?
Hi haurà algú esperant-los a casa?
Silenci.
La soletat em fa esgarrifar,
no vull que passi aquesta nit.
La incertesa del demà no m’agrada,
i l’únic que m’ajuda és escriure,
malgrat que faig frases sense cap sentit.
Ho donaria tot per què canvies,
l’únic que no canvia, els meus dubtes.
Dubtes que m’acompanyaran fins al final.

I

Primer publicaré tot el que tinc escric des de fa temps i aniré afegint el que vaig escrivint

I

A la platja,
sols, amb ella,
la brisa del mar a la nit
i la suau llum de la lluna plena.
Sentir la seva escalfor,
els batecs del seu cor,
pell suau que m’acarona
On es pot estar millor?
Dins d’ella.