Google+ Followers

dijous, 15 d’octubre de 2009

Tornada a la realitat

He tardat molt, supose que al principi no em sentia en forces d'escriure perquè, com be deia un amic del camí, nomes volia caminar!!! i després perquè estava des ubicat, tornar al curro, a la meua vida en general.... però be, ara ja soc ací per escriure, per continuar.
Que curiós resulta ara llegir el que vaig escriure el dia que marxava cap a Santiago, per ser sincer estava acollonat, no sabia ben be on em clavava i en el bus tenia un cert pensament de voler tornar a casa, de pensar que no seré capaç, i tambe angunia... em sentia sol, quins nervis!!
Una vegada allà em vaig fer el propòsit de obrir-me, amb voluntat de ajuntar-me amb la gent, gaudir i no pensar en els problemes, solucionar-los a mesura de que anaren venint, conèixer gent, tota la gent que puga però fer el meu camí i no perdre el objectiu de arribar a Santiago, volia demostrar-me a mi mateix que soc capaç de fer el que vullga, amb treball i costancia i un poc de sort puc fer el que em propose. No he de oblidar-ho mai, perquè pareix que ho faig alguna volta...
En realitat no es tan extraordinari, molta gent ho fa, però per mi ho es i molt, recorde molts dies durs, difícils, però dies molt bons de riure sense parar, converses molt interessants amb gent molt interessant i diversa, tan diferent a mi, amb tantes aportacions que fer...
Estic molt content, molt satisfet del que he aconseguit, experiències que mai hagués viscut en casa, físicament he vingut molt fort, renovat, deses tresat, i amb ganes de repetir.
Una altra cosa que recorde son els amics fets allí, de la gent en la que he caminat i patit i gaudit el camí, a tots aquells que he hagut de deixar enrere per diferents motius, per anar a un ritme diferent, per lesió o malaltia, o perquè ens venia de gust fer camins diferents, tots han tingut una cosa a dir en el meu camí.
Un dels moments mes especials, la arribada a Santiago, després de 850 kilòmetres, 27 dies caminant, gaudint i patint, vam arribar a la plaça de Obradoiro, ens vam abraçar i no vaig poder evitar soltar unes llàgrimes, em vaig emocionar, per fi ho havia aconseguit, tant de temps després... i tants dubtes i pors que portava damunt i amb la gent que vaig començar a caminar, impressionant.
Com a fi de festa, vam vore com caía el sol en Fisterra, esta volta en cotxe, amb la resta de la gent que vam arribar a Santiago, vam cremar la roba com es costum en un silenci sepulcral, tots sabíem que s'havia acabat el nostre camí, aquell camí de l'any 2009 que jo sempre recordaré, i espere no siga el ultim, amb un desig.... NOMES VULL TORNAR A CAMINAAAAAAAR!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Sólo quiero caminar :) M'he emocionat llegint això. Com estàs? Espero que molt bé!!!

Joan Lluís ha dit...

El més important d'haver fet un camí així és descobrir que, en la vida, s'ha de tenir ganes de caminar...cremar, però recordar,les coses que deixem al camí i seguir...sempre cap avant!