Google+ Followers

dijous, 15 d’octubre de 2009

Tornada a la realitat

He tardat molt, supose que al principi no em sentia en forces d'escriure perquè, com be deia un amic del camí, nomes volia caminar!!! i després perquè estava des ubicat, tornar al curro, a la meua vida en general.... però be, ara ja soc ací per escriure, per continuar.
Que curiós resulta ara llegir el que vaig escriure el dia que marxava cap a Santiago, per ser sincer estava acollonat, no sabia ben be on em clavava i en el bus tenia un cert pensament de voler tornar a casa, de pensar que no seré capaç, i tambe angunia... em sentia sol, quins nervis!!
Una vegada allà em vaig fer el propòsit de obrir-me, amb voluntat de ajuntar-me amb la gent, gaudir i no pensar en els problemes, solucionar-los a mesura de que anaren venint, conèixer gent, tota la gent que puga però fer el meu camí i no perdre el objectiu de arribar a Santiago, volia demostrar-me a mi mateix que soc capaç de fer el que vullga, amb treball i costancia i un poc de sort puc fer el que em propose. No he de oblidar-ho mai, perquè pareix que ho faig alguna volta...
En realitat no es tan extraordinari, molta gent ho fa, però per mi ho es i molt, recorde molts dies durs, difícils, però dies molt bons de riure sense parar, converses molt interessants amb gent molt interessant i diversa, tan diferent a mi, amb tantes aportacions que fer...
Estic molt content, molt satisfet del que he aconseguit, experiències que mai hagués viscut en casa, físicament he vingut molt fort, renovat, deses tresat, i amb ganes de repetir.
Una altra cosa que recorde son els amics fets allí, de la gent en la que he caminat i patit i gaudit el camí, a tots aquells que he hagut de deixar enrere per diferents motius, per anar a un ritme diferent, per lesió o malaltia, o perquè ens venia de gust fer camins diferents, tots han tingut una cosa a dir en el meu camí.
Un dels moments mes especials, la arribada a Santiago, després de 850 kilòmetres, 27 dies caminant, gaudint i patint, vam arribar a la plaça de Obradoiro, ens vam abraçar i no vaig poder evitar soltar unes llàgrimes, em vaig emocionar, per fi ho havia aconseguit, tant de temps després... i tants dubtes i pors que portava damunt i amb la gent que vaig començar a caminar, impressionant.
Com a fi de festa, vam vore com caía el sol en Fisterra, esta volta en cotxe, amb la resta de la gent que vam arribar a Santiago, vam cremar la roba com es costum en un silenci sepulcral, tots sabíem que s'havia acabat el nostre camí, aquell camí de l'any 2009 que jo sempre recordaré, i espere no siga el ultim, amb un desig.... NOMES VULL TORNAR A CAMINAAAAAAAR!!!!!!!!!!!!!!!!!!